Doma Menorquina

DOMA MENORQUINA

1.- ORIGEN DE LA DOMA MENORQUINA.
2.- LA MONTADA.
2.1.- ESTIL DE MONTADA A LA MENORQUINA.
2.2.- MOVIMENTS I FIGURES MÉS CARACTERÍSTICS.
2.3.-INFLUÈNCIA DE MENAR AMB UNA MÀ SOBRE LES FIGURES I ELS MOVIMENTS.
3.- ESTILS DE BOTS.
4.- INFLUÈNCIA DEL MODEL DE MOS I ESPERONS SOBRE EL CAVALL
5.- PROBLEMES MÉS FREQÜENTS.
5.1.- EL JOC DE LA POR.
6.- GUARNIMENTS PROPIS. LA SELLA.
7.- LA DOMA MENORQUINA DINS L'ESPECTACLE.
8.- EL REGLAMENT DE DOMA MENORQUINA. CONCURSOS QUE ES CELEBREN. VESTIMENTA.

1. ORIGEN DE LA DOMA MENORQUINA

L'illa de Menorca encara guarda alguns records de les diferents cultures i religions que van trepitjar les seves terres durant els segles passats. Els musulmans, durant el període que van viure a la nostra illa, possiblement vagin ser els que més costums i coneixements varen deixar sobre el món dels cavalls; el mos d'avellanes es creu que podria ser un de tants, encara que no es conserven documents que ho confirmin.
Els saqueigs de Maó per Barbarossa el 1535 i de Ciutadella el 1558 per la flota turca ocasionaren la pèrdua dels arxius medievals menorquins. I encara que s'haguessin conservat, molt possiblement no sabriem gaire coses dels jocs que es donaven a Menorca en aquella època. Evidentment, tenim coneixement que es feien torneigs, al manco a Ciutadella, per l'existència del topònim de la plaça del Born, ja que bornar és sinònim de bornejar, justar, júnyer.
Afortunadament, disposem d'informació a l'Arxiu del Regne de Mallorca, on es troben dades que fan referència a torneigs entre cavallers celebrats al segle XIV a Menorca, i a l'Arxiu de l'Ajuntament de Ciutadella de Menorca, on es conserven dades més recents.
En el segle XVII els jocs cavallerescs havien esdevingut ja un espectacle, que s'incorporava a altres actes amb motiu de celebracions festives extraordinàries i tenien un caràcter molt diferent als torneigs medievals. Això es pot veure en les festes que es celebraren a Ciutadella el 1601 en motiu del naixement de la infanta Anna, filla de Felip III, que arribaria a ser Reina de França.
En aquesta celebració es feren diferents actes, com festers, joc de lladrioles, el joc de la sortilla i estaferm -un ninot de fusta giratori que els corredors ferien amb la llança i que, en girar, donava un cop al corredor inhàbil-. Aquests jocs s'incorporaren a Sant Joan, encara que l'estaferm es perdé amb el temps.
És ben significatiu el canvi del caràcter dels jocs, que ja no es corrien al Born sinó a la plaça de les Corts o plaça Vella. L'expressió "córrer a sa plaça" es conserva encara avui a la festa de Sant Joan de Ciutadella.
Posteriorment, es troben referències a les festes de Sant Joan, quan al 1661 es celebraven jocs al Pla, i a la qualcada hi participaven obrers. Es feien caragols, el joc de carotes, córrer a la sortilla i córrer abraçats, així com també es feien actes religiosos.
En l'actualitat, malgrat els diversos canvis surgits al llarg de la nostra història, es mantenen aquests actes a les festes de Sant Joan de Ciutadella, fins i tot els jocs mediavals derivats dels torneigs que es disputaven a l'Edat Mitjana.
A partir de les festes de Sant Joan, els altres pobles de l'illa de Menorca varen incorporar els actes amb cavalls a les seves festes patronals, donant lloc a un important esdeveniment que va desembocar en l'origen de la doma menorquina.

2. LA MUNTADA

2.1.- ESTIL DE MUNTADA MENORQUINA
Els principis de l'equitació són universals, i tots aquells genets i amazones que han aconseguit convertir en art la seva pràctica eqüestre s'han servit de les mateixes virtuts, independentment de la modalitat de doma practicada: sensibilitat per intuir el moment exacte en què s'ha d'aplicar una acció sobre el cavall, tacte per aplicar les ajudes amb la intensitat justa per aconseguir la resposta desitjada del cavall, reflexió per analitzar de forma autocrítica les dificultats sorgides; constància per preparar gradualment al cavall per escometre aires de més dificultat; passió per convertir en art l'acte esportiu de muntar a cavall.

La muntada a la menorquina és una modalitat de muntada a la geneta, caracteritzada per subjectar les regnes amb la mà esquerra. Curiosament, a Menorca aquesta modalitat rep el nom de "anar de brilla". Aquest estil de muntada s'ha mantingut reduït en l'àmbit de manifestacions eqüestres amb una forta tradició al seu darrera, com és el cas de la doma menorquina i la doma vaquera, al contrari que la muntada a la brida, l'altre tipus de muntada, en la qual hom guia el cavall agafant una regna en cada mà, i que ha evolucionat amb el pas del temps i s'utilitza en l'equitació esportiva i acadèmica actual.
La muntada a la geneta va tenir el seu moment àlgid quan la celebració de justes i torneigs eren els actes habituals per dirimir desavinences, disputes, o bé com a simple distracció predilecta dels cavallers durant els segles XVI i XVII. Per l'oposició de l'Església a aquests actes, els quals, en moltes ocasions, acabaven amb morts i mal ferits, els van transformar en jocs, com són el joc de l'ensortilla, rompre llances, joc de l'estaferm, joc de les canyes, etc.
El Joc de les Canyes consistia a tirar-se les canyes uns als altres en mútua acció d'atac. Les canyes havien de desviar-se amb una espècie d'escut ovalat anomenat adarga, que hom subjectava en el braç esquerre i en el qual s'hi lluïa la divisa o colors del cavaller. Durant el joc, el cavall havia de girar-se ràpidament i anar d'un costat a l'altre, fins i tot cap enrera, amb gran agilitat i prestesa, regit amb les ajudes de peus, cames i genolls del cavaller, així com l'acció de les regnes agafades amb la mà esquerra.
Per tant, no és un disbarat considerar que l'estil de muntar utilitzat a l'època del joc de les canyes hagi arribat fins al temps actual a través de la festa, de la qual n'és ben remarcable la uniformitat existent quant a guarniments, utilització del mos d'avellanes o del mos fort, i la forma de subjectar les regnes.

La Doma Menorquina cerca els seus orígens a les festes tradicionals de Menorca, un esdeveniment important i molt respectat per la gent dels pobles, que han fet que la tradició es mantingui viva fins a l'actualitat.
El cavall també s'emprava a Menorca per fer les feines del camp, per recollir el bestiar, vaques, vedells o cabrits, i com a mitjà de desplaçament.
Aquest dos fets van contribuir a que l'illa de Menorca preservés el cavall menorquí i l'estil de muntada sense d'influències exteriors.
En els darrers anys, s'ha estès l'ús de la Doma Menorquina a activitats de passeig, concursos i espectacles.

2.2.- MOVIMENTS I FIGURES MÉS CARACTERÍSTIQUES
La festa ha creat una estètica i un estil de muntar inconfusible i exclusiu, tant pel que fa a la vestimenta dels cavallers i guarniments dels cavalls, com per la forma d'utilitzar les ajudes per menar el cavall. És a dir, a la forma d'agafar les regnes amb la mà esquerra i a la combinació d'indicacions amb els esperons i les regnes per tal d'aconseguir que el cavall avanci a pas, trot o galop, s'aturi, reculi o giri. Aquests aires que els cavalls executen durant el transcurs de la festa, fruit d'una equitació intuïtiva, gairebé instintiva, i el conjunt de forma de muntar i guarniments, han donat origen a la modalitat eqüestre de Doma Menorquina, quan aquests aires es realitzen de forma regulada i reglamentada dins una pista.

Els moviments més característics de la Doma Menorquina dins l'àmbit de les festes són el trot curt amb les regnes agafades en una sola mà, tant si són dues com quatre, i fer girar el cavall amb els posteriors, és a dir, fent pirueta inversa, tant a la dreta com a l'esquerra, per defensar així la boca del cavall de les empentes de la gent. El bot és també un element diferenciador d'aquest estil de doma, encara que pugui semblar un obstacle per domar el cavall correctament.
De tots és sabut que el bot és una defensa natural del cavall, però quan s'aconsegueix que el cavall boti només quan el cavaller li demana, encara que hom l'espanti amb qualsevol cosa, es considera que és un moviment controlat i que el cavall està capacitat per perfeccionar la seva doma.
A la Doma Menorquina s'hi han afegit altres figures, totes elles extretes de la festa, que són defenses que el cavall manifesta per fugir del "barullo", o bé alegries que fan de trobar altres cavalls que li són desconeguts o l'ase que participa a la festa.
Dins la varietat d'ambients i situacions és on el cavall presentarà i lluirà tot el repertori d'aires i moviments que la festa ha creat, i que la Doma Menorquina reprodueix a la pista. Seguint un cavall dins la festa i analitzant el seu comportament, hi trobem tots aquests moviments.

En el decurs de la festa s'aprofiten els carrers tranquils per asserenar els cavalls després dels esforços que ha suposat el travessar un "barullo" en una plaça o en un cap de cantó.
El joc amb el jovent entusiasta i ple de vitalitat és exigent per als cavalls, i en aquest carrer l'ambient és tranquil, amb moltes finestres que demanen la capadeta . El cavaller aprofita per afluixar un poc les regnes i descansar la boca al cavall que, tranquil, es deixa acaronar per les mans dels fillets, suaus i juganeres. A una de tantes, el cavaller se n'adona d'una joveneta que guaita pel portal. Amb picardia, pressiona lleugerament amb la cama el costat del cavall que, obedient, volta els posteriors (pirueta inversa), fins a quedar amb els darreres davant la porta. Aleshores, l'esglai de la jove es torna rialleta en veure la intencionalitat de la maniobra.
En aproximar-se a una plaça o un cap de cantó on esperen altres cavalls, restableix el contacte amb la boca del cavall, reuneix el cavall, per passar entre ells i, en sentir-los tan pròxims, s'estufa i, en trotar, sembla que es suspèn un moment a l'aire (passatge). Just contrapassats, s'atura enmig del carrer. El cavall, amb les orelles fixades endavant, veu la somereta i com molts cavalls sencers és somerí. Per l'excitació i pel fet de sentir-se retingut pel cavaller eleva i reposa cada parell diagonal amb una cadència molt regular i un temps de suspensió prolongat (piaf). L'estampa del cavall és esplèndida, una filleta des d'una portalada li demana pel nom del cavall, el cavaller li fa girar les extremitats anteriors al voltant de les posteriors, (pirueta directa), per encarar-li i deixar que la filleta vegi el nom del cavall escrit al pitral.
Segueix el replec i en trobar altres cavallers esperant per unir-se a la qualcada, desplaça lateralment el cavall (pas de costat) per correspondre les salutacions que li dirigeixen.
En arribar a un carrer concorregut, el cavaller nota com el cor se li accelera. Sap perfectament que es trobarà, és el punt predilecte per reptar i provar cavalls i cavallers. Per posar-se el cavall a la mà realitza transicions (pas-trot-pas), (pas-recular-pas), a fi d'aconseguir l'obediència i confiança del cavall i assegurar-se que davant el cúmul de gent el cavall no dubtarà a qualsevol ordre. També li demana passos de costat en diagonal a dreta i esquerra, diagonal de costat i cessió a la cama. Una vegada superada aquesta prova sense problemes, cavall i cavaller estan preparats per afrontar-se a la plaça.
A l'entrada de la plaça, deixa partir els cavalls que el precedeixen amb la intenció d'envestir tot sol la faramalla que l'espera expectant. El cavall, en veure partir els altres, amolla un renill dominant, seguit d'un esbufec geniüt, contestat per la resta de cavalls. I, empeltant l'esclat d'energia als bergants que li surten a camí, el cavall estufat i orgullós impressiona la majoria i, amb dues girades ràpides, (piruetes inverses a trot), provoca un rotllo i els manté a tres o quatre metres enfora. Així, entra a galop curt, amb el cavall excitat, efervescent, amb les orelles amb continu moviment -senyal d'atenció i compenetració amb el cavaller. Es deixa atracar la gent, recula per donar la impressió que el superen per tal d'impulsar, acte seguit, el cavall cap endavant, el qual, impetuós, arronsa poderós, enrevoltant amb piruetes a galop la faramalla que frueix amb el joc. El cavaller aprofita el petit buit al voltant seu per demanar-li un bot al cavall i, tot seguit, sortir a trot llarg en direcció al punt on es concentra la música. El cavaller es treu el capell i dedica un somrís de complicitat al jovent que li reconeix amb aplaudiments el joc que han compartit.

Les qualitats del cavall que es valoren en la Doma Menorquina posada en pista són: la franquesa i la regularitat dels aires; l'harmonia, la lleugeresa i la facilitat dels moviments; la lleugeresa del terç anterior i la retenció dels posteriors que origina una impulsió sempre activa; i la submissió a l'embocadura amb una descontracció total i sense tensió ni cap resistència.
Amb això es pretén desenvolupar aptituds físiques i psíquiques del cavall per a les exigències requerides a les festes tradicionals.
El cavall fa, així, la impressió de manejar-se per ell mateix. Confiat i atent, obeeix generosament les indicacions del seu genet i roman absolutament dret en tots els moviments en línia recta i ajustant la seva incurvació a la curvatura de les altres línies.
El seu pas és regular, franc i solt. El seu trot és lliure, elàstic, regular, sostingut i actiu. El seu galop és regular, lleuger i cadenciat. Els costats han de mostrar-se actius a la més petita indicació del genet i per la seva acció animen també totes les parts del cavall.
Gràcies a la seva impulsió, sempre desperta, i a l'elasticitat de les seves articulacions, que cap resistència no paralitza, el cavall obeeix de bon grat i sense dubtar, amb calma i precisió, les diferents accions de les ajudes, amb la qual cosa manifesta un equilibri natural i harmoniós, tant físic com moral.
En tot el seu treball, fins i tot en la parada, el cavall ha d'estar a la mà. Es diu que un cavall està a la mà quan les sofrages queden al seu lloc; el coll, més o menys sostingut i arquejat segons el grau de doma i segons l'extensió o recollida de l'aire; manifesta una submissió amb un lleuger i suau contacte amb la brida i una descontracció total; el cap ha d'estar fix i, per regla general, lleugerament per davant de la vertical; la nuca, flexible i constituint el punt més alt del coll. El cavall no oposa cap resistència al genet.
La cadència és l'expressió de l'harmonia general que mostra cada cavall quan es desplaça activament amb regularitat, impulsió i equilibri. El ritme que un cavall conserva en tots els aires és part integrant de la cadència.

Les figures extretes de la festa i adoptades per la Doma Menorquina són les que es detallen a continuació.

LA PARADA
En la parada, el cavall ha de romandre atent, immòbil i dret, aplomat sobre les seves quatre extremitats i ben quadrat d'anteriors i posteriors. El coll, sostingut i amb la nuca com a punt més alt i el cap lleugerament davant de la vertical. El cavall pot mastegar tranquil·lament l'embocadura i mantenir un lleuger contacte amb la mà del genet. A més, està disposat a partir cap endavant a la menor indicació d'aquest.

EL PAS
El pas és un aire marxat en el qual les extremitats del cavall segueixen una rere l'altra en quatre temps ben marcats i sostinguts.
Quan les batudes de l'anterior i posterior d'una mateixa banda s'acosten, el pas tendeix a convertir-se en un moviment lateral. Aquesta irregularitat que pot arribar a l'ambladura és un greu deteriorament de l'aire del pas.
És en aquest aire en el qual es noten millor les imperfeccions de la doma. Aquesta és la raó per la qual no es pot demanar a un cavall al pas d'estar en la posada en mà res més que en funció del seu grau d'entrenament. Una reunió massa prematura altera, no només el pas recollit, sinó també el pas mitjà i el pas llarg.
Cal distingir el pas recollit, el pas mitjà, el pas llarg i el pas lliure.

EL TROT
El trot és un aire en dos temps separats per un temps de suspensió. El cavall marxa per bípedes diagonals, amb suports simultanis de l'anterior i del posterior corresponents (anterior esquerre, posterior dret i viceversa).
El trot, sempre franc, actiu i regular en ses petjades, s'ha d'iniciar sense dubtes.
La qualitat del trot es mesura per la impressió del conjunt, la regularitat i l'elasticitat de les gambades, gràcies a la flexibilitat del dors i al bon recolliment dels posteriors, així com per l'aptitud per conservar el mateix ritme i un equilibri natural.
Llavors podem distingir el trot recollit, el trot de treball, el trot mitjà i el trot llarg.

EL GALOP
El galop és un aire de tres temps en el qual, en el galop a la dreta, per exemple, els suports se succeeixen en l'ordre següent: posterior esquerre, bípede diagonal esquerre (l'anterior esquerre es desplaça simultàniament amb el posterior dret) i anterior dret, seguit per un temps de suspensió, amb les quatre extremitats enlaire, abans de començar la gambada següent.
El galop s'ha d'iniciar sense dubtar, sempre amb gambades regulars, cadenciades i executades amb lleugeresa.
La qualitat del galop es mesura per la impressió del conjunt, la regularitat i la lleugeresa dels tres temps (que prové de l'acceptació de la brida, amb una nuca flexible i del recolliment del terç posterior, que prové de l'activitat dels malucs) així com per l'aptitud per conservar el mateix ritme i un equilibri natural. El cavall mai no s'ha de travessar sobre la línia recta.
Es distingeix el galop recollit, el galop de treball, el galop mitjà i el galop llarg.
També es contempla l'aire de contragalop o galop entrocat.

EL CANVI DE PEU AL GALOP AMB PASSOS INTERMEDIS (ferme a ferme).
És un canvi de peu en el qual el cavall al galop cau al pas i després d'un màxim de tres o quatre passos en aquest aire, torna a sortir a galop sobre l'altre peu.

CANVI DE PEU (enlaire).
És un canvi de peu executat en estreta relació amb el temps de suspensió que segueix a cada gambada de galop. Els canvis de peu poden executar-se aïllats o en sèries; és a dir, cada quatre, tres o dues gambades, o a la gambada. Encara en les sèries, el cavall pot romandre lleuger, tranquil i dret, amb una impulsió sempre activa. Tant el ritme com l'equilibri no han de ser modificats durant tot el moviment. En les sèries, el grau de reunió haurà de ser un poc menor que el que normalment s'exigeix per al galop recollit, amb la finalitat d'evitar que s'escurcin les gambades i disminueixi la lleugeresa i soltesa dels canvis de peus en sèries.

EL PAS ENRERE
El pas enrere és un moviment de retrocés, simètric, en el qual les extremitats s'eleven i suporten per bípedes diagonals. Les extremitats s'han d'elevar clarament i les posteriors conserven bé la seva línia.
Durant la parada i la immobilitat que precedeix el pas enrere i també durant aquest moviment, el cavall ha de romandre completament a la mà i conservar sempre el desig de sortir cap endavant.
Qualsevol avanç o precipitació del moviment, qualsevol resistència o defensa a la mà, qualsevol desviació dels malucs, qualsevol separació o peresa dels posteriors i l'arrossec dels anteriors són faltes greus.
Si durant una represa de doma, el trot o el galop ve a continuació d'un pas enrere, el cavall ha de sortir immediatament en aquell aire, sense parada i sense pas intermedi.

ELS CANVIS DE DIRECCIÓ
En els canvis de direcció el cavall ha d'ajustar la seva incurvació a la línia que segueix, romandre flexible, obeir sense defensa les indicacions del genet i sense modificar l'aire, el ritme o la velocitat.
En els canvis de direcció en angle recte, per exemple el pas dels racons, el cavall ha de descriure un quart de cercle aproximadament de sis metres de diàmetre en els aires recollits i de treball, i de deu metres aproximadament en els aires mitjans i llargs.
En els contracanvis de mà el genet canvia de direcció per una línia obliqua i marxa, bé sigui a la línia de la quarta part, bé fins a la línia del centre, o bé fins al costat major oposat, on recupera la direcció que seguia al principi del moviment, per una línia obliqua.
En els contracanvis de mà el genet adreçarà el cavall un instant abans de canviar de direcció.

LES FIGURES
LA VOLTA. És un cercle de 6, 8 o 10 metres de diàmetre. Si fos major de 10 metres s'usa el terme cercle i se n'indica el diàmetre.
SERPENTINA. La serpentina es compon de semicercles units per una línia recta. Quan el cavall passa sobre la línia recta ha de romandre paral·lel al costat menor del quadrilong. La longitud de la línia recta varia en funció de la grandària dels semicercles.
EL VUIT DE XIFRA. Aquesta figura es compon de dues voltes o dos cercles d'igual diàmetre, prescrit a la represa, i que són tangents entre si en el centre del vuit. El genet ha d'adreçar un instant el cavall abans de canviar de direcció en el centre de la figura.

TREBALL EN DUES PISTES. EL PAS DE COSTAT
Cal distingir els moviments següents:
Cessió de la cama
Espatlla endins
Cap al mur (travers)
Gropa al mur (renvers)
Diagonal de costat
El treball en dues pistes té per objecte: perfeccionar l'obediència del cavall amb l'acord d'ajudes del genet; dotar de flexibilitat el cavall en el seu conjunt i així augmentar la llibertat de les espatlles i la soltesa del terç posterior, tant com l'elasticitat de la unió entre la boca, la nuca, el coll, el dors i els malucs; perfeccionar la cadència i harmonitzar l'equilibri i l'aire; i desenvolupar i augmentar el recolliment dels posteriors i com a conseqüència, la recollida.

LA PIRUETA I LA MITJA PIRUETA INVERSA.
La pirueta inversa (mitja pirueta) és un cercle (semicercle) en dues pistes amb un radi igual a la longitud del cavall, en el qual el terç posterior gira al voltant de les espatlles.
Les piruetes i les mitges piruetes inverses es realitzaran normalment al pas.
En la pirueta inversa (mitja pirueta) les posteriors i l'anterior exterior es desplacen al voltant de l'anterior interior, que serveix d'eix i s'ha de mantenir en la seva petjada o lleugerament davant d'aquesta, elevant-se a cada gambada.
En la pirueta i la mitja pirueta inversa, el cavall ha d'incurvar-se lleugerament del costat cap al qual es gira, ha de romandre en la posada en mà amb un lleuger contacte. Ha de girar amb facilitat i sense brusquedat, i conservar íntegrament el ritme i la regularitat de les peuades de les extremitats a l'aire de pas. La nuca roman en el punt més elevat durant tot el moviment.
Durant el moviment de la pirueta i la mitja pirueta, el cavall ha de conservar l'impuls, no marcar mai el menor moviment cap enrere ni separar-se del seu eix. Si l'anterior interior no s'eleva i s'abaixa al mateix ritme que l'exterior, l'aire no és regular.
L'apreciació de la qualitat de la pirueta i la mitja pirueta està fonamentada en la soltesa, la lleugeresa, la cadència i la regularitat, així com en la precisió i la facilitat de les transicions.

S'inclou també la pirueta i la mitja pirueta directa, en la qual el terç anterior gira al voltant dels malucs.

EL PASSATGE (PASSAGE).
El passatge és un trot molt recollit, molt elevat i molt cadenciat. Es caracteritza per un recolliment pronunciat dels malucs i una flexió més accentuada dels genolls i de les sofrages, i també per l'elegància i l'elasticitat del moviment. Cada bípede diagonal s'eleva i abaixa alternativament amb un ritme ben regular i una suspensió prolongada.

EL PIAF (PIAFFER).
El piaf és un moviment diagonal, extremadament recollit, elevat i cadenciat, que fa la impressió d'un trot sobre el mateix lloc. El dors del cavall és flexible i vibrant. La gropa s'abaixa lleugerament; els malucs i les sofrages, actius i ben recollits, donen a les espatlles i a tot el terç anterior una gran lleugeresa, llibertat i mobilitat. Cada bípede diagonal s'alça i es recolza alternativament amb una mateixa cadència i una suspensió lleugerament prolongada.

MOVIMENTS MENORQUINS
La raó d'executar aquests moviments sorgeix de les festes tradicionals, on el cavall, pressionat per una massa de gent, s'ha de desplegar amb soltesa d'aquesta circumstància.
La forma més adequada és el trot fent una rotació activa dels posteriors, girant al voltant del terç anterior, carregant el pes en les espatlles i alleujant el terç posterior. Fa la impressió d'una pirueta inversa al trot, en què es troba l'eix de la rotació en l'anterior intern i el posterior intern es creua per davant del posterior extern.
Es poden trobar cavalls que tinguin dificultats per executar-ho, i per voluntat del genet es poden executar a l'inrevés, rotant els anteriors sobre els posteriors. Fa la impressió d'una pirueta directa al trot, en què es troba el posterior intern com a eix i l'anterior extern creua per davant de l'anterior intern.
En utilitzar el terç anterior per alliberar-se de la pressió de la gent, el cap del cavall i la regnes estan exposats a possible manotades i cops, per la qual cosa el sistema de rotar els posteriors al voltant dels anteriors preval sobre el cas contrari de rotar els anteriors al voltant dels posteriors.
Els moviments menorquins s'han d'executar tant amb una mà com amb l'altra d'una manera proporcionada i amb la mateixa rotació d'extremitats. A partir de la mitja rotació es considera un moviment.
La cadència es veurà lleugerament alterada per la rapidesa dels moviments i pel desequilibri de l'impuls; aquests motius no són causa per perdre la submissió.

EL BOT
És una elevació alta del terç anterior, en què es trasllada tot el pes sobre el terç posterior i es conserva al mateix temps la posició del cap i el coll, sense sortir-se de mà del genet. Cada cavall té la seva expressió, uns doblegant les mants i altres manotejant, però sempre mantenint una harmonia, lleugeresa i facilitat de moviment.
Els posteriors duen tota la càrrega del cavall i el genet, i es col·loquen per mantenir un equilibri recte dins la línia en què s'executa. Durant la transició d'entrada i sortida i durant el bot, els posteriors no poden retrocedir en considerar-se una falta greu d'equilibri. Si el cavall avança durant el bot, caminant amb les posteriors o botant amb els posteriors junts, augmenta el grau de dificultat. En cas que no s'avanci i es mantingui cert temps elevat, pot mantenir l'equilibri amb un lleuger balanceig.
Es permet al genet d'executar en les transicions del bot unes gambades (2 o 3) que alterin l'aire exigit per la represa, tant en l'entrada del bot con en la sortida; aquestes gambades es consideren moviments propis del bot. L'harmonia no es veurà alterada, això no obstant pot augmentar l'activitat dels posteriors pel sobreesforç executat o que se li exigirà.

A l'hora de jutjar la Doma Menorquina en pista també es té en compte la recollida, la submissió, la impulsió i la posició i les ajudes del genet.

També es valoren LA POSICIÓ I LES AJUDES DEL GENET
Tots els moviments s'han d'obtenir sense esforç aparent del genet. Aquest ha d'estar assegut aplomat, el ronyons i els malucs flexibles, les cuixes i les cames fixes i ben abaixades, el bust solt, lliure i dret. Això és el que permet al genet de seguir els moviments del cavall sense alterar-lo ni violentar-lo i servir-se de les ajudes de forma imperceptible. És l'única posició que permet al genet de fer progressar correctament la doma del cavall.
El seient té en doma tanta importància com l'acció de les mans i de les cames. Només un genet que sap sostenir o relaxar els ronyons en el moment oportú està en condicions de poder actuar correctament sobre el cavall.
En tots els moviments de doma menorquina, sostenir les regnes amb la mà esquerra és obligatori, només en casos extrems el president del jurat pot autoritzar de sostenir-les amb la mà dreta. La mà dreta ha de romandre discreta i només utilitzarà les regnes per igualar-les o equilibrar-les en funció de les figures que s'executin, mai per sostenir-les.
Els genets que optin per dur un parell de regnes, se les col·locaran dins la mà tancada i les separaran per un o dos dits, el menovell i l'anular. En canvi si opten per dur dos parells de regnes, escolliran el sistema més còmode per al genet. Cal assenyalar que el sistema més usat a les festes és el de sostenir les regnes que agafen les anelles del mos que no exerceixen palanca passant per damunt de la mà i baixant dins la mà; les que exerceixen palanca passen per davall i pugen dins la mà (la mà tancada amb les regnes).
L'ús de la veu en qualsevol forma, l'espetec de la llengua aïllat i repetit són faltes greus que fan baixar almanco dos punts la nota del moviment durant el qual ha tingut lloc. Només en sol·licitar el bot no es penalitzarà un espetec aïllat.

2.3.- INFLUÈNCIES DE MENAR A UNA MÀ SOBRE LES FIGURES I ELS MOVIMENTS
Majoritàriament, en temps antic s'ensenyava els cavalls a anar a la geneta (conegut a Menorca amb el nom "anar de brilla"), és a dir, el cavaller peu a terra ensenyava el cavall a obeir amb les regnes portades en una mà. Aquesta modalitat encara s'empra a Menorca, encara que molts siguin partidaris d'ensenyar al cavall amb dues mans.
Actualment, en la majoria dels casos, es comença agafant una regna en cada mà i s'executen exercicis senzills, com poden ser cercles, mitges piruetes inverses, sempre tenint en compte la rectitud i la cadència, per flexionar coll, nuca i dors del cavall a fi d'aconseguir una incurvació correcte a ambdues bandes. Progressivament es treballa amb les dues mans més juntes fins aconseguir una soltesa de moviments, arribant a un punt en que el cavall reacciona automàticament a les ajudes. Arribat aquest moment es pot començar a agafar les regnes amb una sola mà.

El menar el cavall a una mà té els seus avantatges i els seus inconvenients.
Per passeig, excursions, la festa i també pel bot té els seus avantatges.
Per passeig i excursions sempre es té una mà lliure per decantar una branca que està al mig del camí, per obrir o tancar una barrera o bé per col·locar alguna cosa a les alforges o, fins i tot, per menjar o beure.
Pel que fa a la festa, es té la mà dreta lliure per saludar a les autoritats durant el passacarrers o el jaleo, ja que és costum que els caixers i cavallers saludin llevant-se el capell o la guindola.
En cas de que el cavall faci un bot desequilibrat i el genet es vegi en perill sempre té la mà dreta lliure per agafar-se als renclins del cavall. Així s'evita una estirada a la boca del cavall, que podria provocar una lesió o, fins i tot, que l'animal caigués d'esquena.

Per altra banda, a la doma en pista és més difícil executar les incurvacions i els apoios amb les regnes en una mà. És per aquest motiu que s'ha introduït la muntada a dues mans a l'inici de la doma del cavall, ja que per aconseguir la incurvació del cavall en els exercicis a pista és necessari que conegui les ajudes a dues mans i, de fet, en les proves de doma es permet ajustar una mica les regnes per arribar a la incurvació desitjada. De no ser així, seria molt difícil aconseguir una bona incurvació menant el cavall amb les regnes iguals.
Amb tot i amb això, sempre és més difícil aconseguir el punt just en aquestes figures i en tots els moviments en general

També s'ha de vigilar que el cavall no es pengi massa al mos o que passi darrera la mà o s'encapoti.
Agafar les regnes amb una sola mà no vol dir agafar a punyats i estiriguissar a dreta i esquerra, sinó que és un joc d'habilitat. Perquè el cavall rebi les ajudes correctament s'han de fer les coses amb finesa i tacte.

3.- ESTILS DE BOT

El bot és una figura en la que el cavall eleva el terç anterior, traslladant el pes sobre el terç posterior, conservant alhora la posició del cap i del coll, sense perdre el contacte amb la mà del genet.
Cada cavall té la seva pròpia expressió, uns pleguen les mans i altres arpegen, però sempre mantenint una harmonia, lleugeresa i facilitat de moviment. En cap moment s'ha de veure que el cavall se senti forçat i pateixi executant aquest exercici.

Els bots poden ser de diferents estils:
Un botet.- elevar el terç anterior sense moure els posteriors del terra. Normalment és un bot suau i ràpid, en el qual el cavall aixeca els anteriors del terra i torna a baixar tot seguit.

Bot de quatre peus.- aixecar els anteriors i quan el cavall està dret fa un bot cap amunt i cap a davant amb els posteriors. És un dels bots més antics que es coneixen i, actualment, hi ha molt pocs cavalls que l'executin.

Bot d'aguantar-se.- El cavall aixeca els anteriors i es manté un cert temps en aquesta posició, equilibrant-se sobre els seus posteriors. Alguns es mantenen amb les cames plegades i altres arpegen.

Bot de caminar.- El cavall s'aixeca de mans i estant dret camina amb els seus posteriors. Es considera bot de caminar quan el cavall fa un parell de passes, però se'n poden veure que caminen llargues distàncies.

Bot de corbeta.- El cavall s'aixeca sobre els posteriors i quan està dret avança botant sobre els posteriors junts. Es poden veure cavalls que executen diversos trancs.

4.-INFLUÈNCIA DEL MODEL DE MOS I ESPERONS SOBRE EL CAVALL

Si retrocedim en la història, els primers mossos estaven fets de fusta i després d'ossos o banyes i ja s'empraven cap a l'any 2300 abans de Crist.

En l'actualitat, en la Doma Menorquina s'empren diversos tipus de mos.
El més antic és el mos d'avellanes, un mos de dues regnes, flexible, combinació del filet articulat i del mos amb barbada, amb un element afegit que són els rodets giratoris al mig del canó, els quals suavitzen el mos i afavoreixen la insalivació. És indicat per aquells cavalls actius, lleugerament darrera la mà, capaços d'automotivar-se, i que precisin un ús mínim de regnes i esperons. Aquest mos és aconsellable pel passeig i la festa, però no és recomanable per a la doma de concurs ni de carrusel, ja que els cavalls no ajusten a la mà del genet i és més difícil aconseguir un domini efectiu sobre ell, tant pel que fa a la incurvació del cavall com al seu control entre altres animals.

Un mos d'ús molt estès, que darrerament ha reduït la seva presència en la Doma Menorquina, és el mos de quatre regnes. Un mos rígid que, actualment, ha deixat pas al mos fort de dues regnes pel fet de ser més fàcil d'utilitzar. El mos de quatre regnes és complicat, ja que es porten les quatre regnes a la mà esquerra i s'actua sobre la boca del cavall amb totes elles.

El mos més emprat en l'actualitat és el mos fort que ve a ser com un mos de quatre regnes al que s'han eliminat les dues de dalt, per fer més fàcil el seu maneig. És un mos molt efectiu per carrusels, ja que s'empren cavalls sencers i al ser un mos que s'ajusta molt a la mà, fa que els animals li tinguin respecte i permet que els cavalls s'atraquin uns als altres seguint sempre les ordes del genet.
Es van corbar les "cames del mos", seguint el model del mos d'avellanes, per evitar que el cavall les pogués agafar, ja que amb un mos de cames rectes és més fàcil que les mossegui. És per això que els mossos de quatre regnes porten una cadeneta que uneix les dues cames, passant per la barbada, que fa aquesta funció.

Destacar també que actualment s'empra el fre de doma, sobretot en la Doma Menorquina posada en pista, que és un mos fort però més curt de palanca.

Els esperons més antics i més emprats dins la Doma Menorquina són els "esperons de gall", amb una rodeta de punxes amb forma d'estrella. També hi ha uns esperons molt antics, però que encara s'empren, que tenen una rodeta amb punxes molt petites, que actuaven com els actuals esperons de taco.

5.- PROBLEMES MÉS FREQÜENTS

Al ensenyar un cavall en l'estil de Doma Menorquina ens podem trobar amb problemes, que en la majoria dels casos seran els mateixos que en qualsevol altra modalitat.

Per una banda, el bot pot suposar un problema, sobretot quan s'ensenya un cavall jove, ja que quan aquest aprèn a botar no sempre entén les ajudes i ordres correctament i, en la confusió, moltes vegades es posen a botar. En aquestes situacions és precís que el munti un genet experimentat que faci sortir al cavall cap endavant, ja que si no es corregeix aquesta confusió, es pot convertir en un vici molt mal de superar. A arrel d'això el cavall pot emprar el bot com a defensa.

Per altra banda, ens podem trobar amb el problema de que el cavall no accepti el mos en la doma, i protesti fent capades, pujar i baixar el cap ràpidament, i això podria provocar lesions a la boca. Una vegada el cavall té la boca dolorida no respon a la doma, i en la feina desconfia o s'acovardeix.

Un altre problema pot ser l'esperó, si el cavall no l'accepta i, enlloc de fugir d'ell, s'hi estalona i no respon amb la rapidesa exigida. Això pot suposar un gran problema a l'hora de participar a la festa, ja que és imprescindible que el cavall executi les piruetes a trot sense dubtar, per obrir-se pas entre la gent i protegir-se la cara.

El major problema en que es troba la Doma Menorquina és que per treure un cavall a la festa no es pot provar abans i, per molt preparat que estigui, mai se sap quina reacció tindrà un cop sigui dins la festa, entre el "barullo" de la gent i la música.
Evidentment, no hi ha cap moment de la festa que pugui ser reproduït amb les mateixes condicions a la pista d'entrenament o al pati del lloc. Però és on s'han d'habituar, cavall i cavaller, a afrontar el joc de la por i simular situacions semblants per tenir una certa idea de com pot reaccionar el cavall dins la festa.

5.1.- EL JOC DE LA POR

El joc de la por és una manera d'entrenar i posar a prova al cavall i al cavaller, i com que a Menorca no es pot provar el cavall abans de anar a la festa, la gent d'antany es va cercar una manera de provocar situacions similars a les que es donen durant les festes per veure les reaccions dels cavalls i cercar solucions als problemes que es poguessin presentar.

Consisteix en fer por al cavall amb poals o objectes que facin renou, o amb música alta, plàstics o sacs de paper, o qualsevol maquinària agrícola que pugui espantar l'animal. Així es té una idea aproximada de com reaccionarà el cavall dins la festa, encara que no sempre és efectiu. Hi ha cavalls que no tenen por d'aquests utensilis i un vegada són a la festa s'espanten de tot i, en canvi, n'hi d'altres que tenen por de tot i dins la festa no fan cas de res.

La persona que fa por al cavall ha de saber de cavalls tant o més que la persona que cavalca, perquè al cavall se li fa por perquè es familiaritzi amb les renous i així venci la por i agafi coratge davant els que l'espanten. També es prova que alguns joves toquin al cavall, igual que a la festa, perquè es familiaritzi amb la situació de botar amb la gent aferrada als seus costats.
El que fa por ha de ser una persona experimentada i ha de saber molt bé el que fa, ja que si fa renou sense seny es podria empitjorar la situació, i enlloc d'aconseguir un entrenament, podrien sorgir vicis i defenses del cavall.

6.- GUARNIMENTS PROPIS. LA SELLA

El més característic dels guarniments que s'utilitzen a Menorca és la sella Menorquina, que com el seu nom indica, és pròpia de l'illa.
La sella és el seient de cuir, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall o d'un altre animal de sella, amb la superfície lleugerament còncava, de manera que el genet hi pugui seure còmodament i l'animal no pateixi.
la sella està formada per diverses peces de fusta, ferro i cuir, adequades per ajustar-se al cos de la bèstia. La sella està formada per: l'ànima (corba davantera, corba posterior i platines), les faldes o ales, els coixins o llit, l'envellutat o seient, les anelles de pitral i de retranga, l'envellutat de les corbes, els gambals, els estreps, la singla, la soltrera i el ribet de les corbes.

El que ens resulta difícil és datar el seu origen o naixement. Això no es sap, però el que si podem fer és intentar deduir-ho a partir de la història.
Si tenim en compte que Menorca ha sofert diferents dominacions (anglesos, francesos, turcs, catalans), i tenim en compte també que el seu mitjà de transport per terra, en aquelles èpoques, eren les bèsties de cabestre, podem deduir que els guarniments que s'empren avui en dia a Menorca són heretats dels que van portar els dominadors. Per tant, la sella menorquina podria ser molt bé una evolució d'una o vàries selles que ens han arribat amb la història.
La sella menorquina té les mateixes característiques que qualsevol altra sella de batalla: corbes altes i el pas de la cama semiajustat. Aquestes dos trets característics fan que el cavaller estigui més subjectat a la sella a l'hora de fer diversos moviments, sobretot el del bot.
El tipus de corba de la sella menorquina té similituds amb les de la sella de passeig anglesa, i per altra banda, amb la sella marroquí i diferents selles àrabs (amb els que s'hi troben els turcs), és de corbes altes.
Per tant, les corbes de la sella menorquina molt ben podria ésser que fos un mescla d'aquestes dues selles.
Les faldes de la sella menorquina, amb les que tenen més similituds és amb les de tipus anglès (tan amb la de passeig com amb el selló). Per tant, creiem que podem deduir (no afirmar) que la sella menorquina està emparentada molt de prop, amb la sella anglesa, sense descartar que hagi pogut tenir altres influències, com l'àrab.

La resta de guarniments que s'empren a Menorca no són molt diferents als dels altres llocs. Cabeçada, regnes, pitral i retranga són els que s'utilitzen més, i el que els pot diferenciar un poc dels altres llocs pot ser el seu gruix i l'amplària, sobretot si duen "adornaments" de festa.
La cabeçada és l'arreu que es posa al cap de les bèsties per poder ser conduïdes (tant a les bèsties de tir com de sella). Així i tot, cada cabeçada té les seves peculiaritats.
La cabeçada està formada per diverses peces (tires o corretges) adequades per ajustar-se al cap de la bèstia: musserola o nassera, frontalera, testera, ofegador o gargamellera, carrilera o galtera. La cabeçada no és el mateix que la brilla o brida, ja que la brilla és el conjunt de la cabeçada, el mos i les regnes.
Les Regnes estan formades per dues o quatre tires de cuir que per un extrem van subjectades amb una sivella al mos i per l'altre van cosides entre elles de dues en dues. Les regnes són un dels elements que serveixen per transmetre les ordres al cavall per part del cavaller.
El Pitral està format per tres tires de cuir en forma de Y, que s'ajunten al pit del cavall per mitjà d'una anella o d'un escut en diferents formes (creu, cor, estrella,...). Una tira parteix de l'anella passant entre les cames davanteres del cavall i va subjectada a la singla, les altres dues tires parteixen de l'anella per damunt les espatlles del cavall i se subjecten a la corba davantera de la sella. El pitral ajuda a ajustar la sella a sobre del cavall i impedeix que la sella tengui recorregut cap a la gropa del cavall.
La retranga està formada per un tira de cuir que passa per davall de la cua del cavall i passant per damunt de la columna vertebral de la bèstia va subjectada a la corba posterior de la sella. La retranga té la funció de subjectar la sella i evitar que es desplaci cap a davant. També s'utilitza per subjectar la "buldrafa" de festa i els "flocs" de festa de la cua del cavall.
La guarnicioneria a Menorca és artesana, i tots els guarniments que es gasten a l'illa per a la muntada a la menorquina estan elaborats a l'illa mateixa.

7.- LA DOMA MENORQUINA DINS L'ESPECTACLE

La Doma Menorquina dins l'espectacle va aparèixer l'any 1976, quan encara no hi havia cap club hípic a l'illa. Va ser en una finca de Ferreries, La Marcona, on un matrimoni i un amic d'aquest, amb dos cavalls de Raça Menorquina i un cavall creuat, van començar a introduir-se en aquesta modalitat. Ensenyaren als seus cavalls apoios, pas espanyol, passatge, galop curt, recular, piruetes, bot d'aguantar-se i la maniobra de circ, que consisteix en fer agenollar al cavall i a continuació fer-lo jeure. Quan tingueren els cavalls preparats els sorgí una gran ocasió per donar a conèixer al públic tot el que havien aconseguit. El dia de Sant Isidre, patró del camp, s'organitzà una festa on tingueren l'oportunitat d'exhibir els seus cavalls, fent un carrusel on s'incorporaven totes les figures que amb temps i paciència havien ensenyat als seus cavalls. Aquesta actuació va ser un gran èxit, va captivar als espectadors i, sobretot, als aficionats als cavalls allà presents.
Per aquell temps, els cavalls havien deixat d'emprar-se en les feines del camp i en els llocs s'havia reduït considerablement el nombre d'exemplars però, per altra banda, la gent dels pobles aficionada als cavalls havia començat a tenir-ne sense estar vinculats al camp.
Fascinats per aquest espectacle, molts aficionats s'arriscaren a provar noves figures i a domar els seus cavalls introduint nous moviments que no s'empraven normalment a les festes, almenys intencionadament, ja que si un cavall feia passatge al trobar-se amb altres cavalls a la festa, el seu genet moltes vegades no era conscient del que estava fent. Tots aquests esdeveniments afavoriren a que augmentés el nombre de cavalls a l'illa.

El matrimoni que inicià la Doma Menorquina com a espectacle també introduí la dona en el món del cavall a Menorca. Fins aquell moment era impensable veure una dona muntant a cavall, es considerava una activitat practicada pels homes, ja que inicialment s'emprava per fer les feines del camp o per desplaçar-se, i a la festa només hi participaven homes.
En un principi, aquest esdeveniment va tenir respostes ben diferents. Hi hagué qui els criticà molt, però també hi hagué qui els alabà aquesta iniciativa. Actualment és una qüestió bastant superada, i gràcies a aquest pas, la dona és acceptada dins el món del cavall a Menorca, tan a nivell de concurs i espectacle com a la festa, en la majoria dels pobles de l'illa.
El fet que una dona formés part en l'inici de la doma com a espectacle i en la primera demostració eqüestre feta a Menorca obrí les portes a altres aficionades als cavalls que fins a aquell moment no havien tingut la possibilitat de practicar aquest esport.

Des d'aquell primer espectacle es van anar organitzant altres actuacions a escoles, associacions i festes de poble, introduint nous cavalls i cavallers i ampliant així el nombre de components i l'espectacularitat del carrusel. En confirmar-se l'èxit d'aquesta iniciativa es van formar altres grups per espectacle i es van agrupar els cavalls que es tenien en propietats particulars, formant els primers clubs hípics de Menorca.
A partir del 1980, diferents grups de cavallers de diversos pobles de Menorca van anar presentant carrusels a diversos punts de l'illa. Aquests espectacles itinerants es presentaven en esdeveniments assenyalats o bé periòdicament com a atractiu turístic.
A l'any 1987 es va establir el primer espectacle fix al Club Escola Menorquina de Ferreries, que durant la temporada d'estiu té un programa d'actuacions obertes al públic.

L'any 1985 es va organitzar la primera sortida a Mallorca per presentar un espectacle de Doma Menorquina al Club Escola d'Equitació de Mallorca (C.E.E.M.), convidats pel president de la Federació Hípica Territorial Balear.
Des de llavors els espectacles menorquins s'han desplaçat a diversos punts de la geografia espanyola i de l'estranger, fent-hi demostracions a Mallorca, Catalunya, Lorca, Madrid, Itàlia, entre d'altres.
El més característic dels carrusels menorquins són els bots, que fan de l'espectacle un esdeveniments espectacular, que crida l'atenció dels espectadors, però els carrusels menorquins inclouen molts altres moviments.
El que fa de la Doma Menorquina un espectacle és el treball seriós i conjuntat d'un grup de cavalls conduïts a una mà (la mà esquerra) realitzant tot tipus de moviments que la Doma Menorquina ha extret de les Festes: trot recollit, trot de treball, trot llarg, cessió a la cama, apoio, contra-apoio, passatge, pirueta directa i inversa a pas trot i galop, galop, galop reunit, piaf, bot..., unit a altres moviments i exercicis de circ: pas espanyol, pirueta a tres rems, agenollar-se, jeure, seure, seure directe... Tot aquest conjunt d'elements, afegint-hi que a Menorca es treballa quasi només amb cavalls sencers, encara que això no és una exigència per a la Doma Menorquina, són el que fan que assistir a un espectacle de Doma Menorquina sigui un vertader plaer per a qualsevol amant de l'equitació.

8.- EL REGLAMENT DE DOMA MENORQUINA. CONCURSOS QUE ES CELEBREN. VESTIMENTA.

A finals dels anys 70, un grup de delerosos aficionats dels cavalls, dels diferents pobles de Menorca, es reunien as Mercadal per tal d'organitzar actes hípics per així tenir activitats durant tot l'any; i que el fet de tenir un cavall no es limités només a participar a les diferents festes patronals.
S'organitzaven més que res els anomenats, i ben acceptats en el seu moment, "ginkanes". Aquestes proves consistien en que cavall i genet anaven superant una sèrie d'obstacles, naturals i/o fabricats, que feien les delícies de participants i públic. El món hípic de competició estava en marxa.
Arran d'aquestes, proves va ésser senzill poder organitzar posteriorment proves de salts d'obstacles, ja que per part federativa aquesta modalitat estava molt arrelada a diferents indrets de Mallorca, on ja tenien jutges.
A nivell federatiu, també va ésser interessant poder fer proves de doma clàssica on, en un principi, també ens enviaven jutges de Mallorca; fins que a Menorca es van organitzar uns cursos per formar jutges de salts d'obstacles i de doma clàssica.
Val a dir que aquest col·lectiu d'aficionats (mencionats anteriorment) varen ser, en la seva majoria, els fundadors dels diferents clubs hípics que es van crear a la nostra illa: Club Hípic Ciutadella, Club Hípic Ferreries, Club Escola Menorquina, Club Hípic Alaior, Grup Cavallers de Maó; uns anys més tard van afegir-se altres clubs: Club Hípic Sa Creueta, Club Hípic Ses Ramones, Club Hípic Es Boeret, Quadres Binidalí, i darrerament l'Escola Eqüestre Menorquina.
Els primers són els que varen començar a tenir els contactes amb la Federació Hípica Territorial Balear i amb els seus diferents presidents, per tal de començar a tenir-hi representació des de Menorca. Cal destacar aquí la gran tasca duita a terme pel coordinador dels clubs i primer delegat, senyor Paco Perea, que va aconseguir que Menorca arribés a tenir una gran representació dins l'assemblea de la F.H.T.B.
Després de tot això, un dels motius principals d'aquest grup d'aficionats era poder dur a pista els moviments que el cavall realitza dins la festa, tant els moviments que el genet li demana com aquells moviments naturals que el cavall realitza per el mateix.
Després de molts anys d'investigació, reunions, opinions,... es va organitzar a Es Pla de Ciutadella, l'any 1986, un exhibició hípica en la que entre altres nombres, es va presentar, a càrrec del Sr. Joan Pons Martí, una demostració dels diferents moviments propis de la festa. Mentre anava actuant, un dels organitzadors, el Sr. Joan Marquès Coll, anava explicant el que el gent amb el seu cavall anaven representant: pas, trot, galop, apoios, pas de costat, passatge, bots,...Tot això va servir per poder tenir un punt de partida per escriure i fer les "taules" per començar a estudiar els diferents moviments que posteriorment formarien la Doma Menorquina.
La pròxima posada en pista va ser l'any 1987, també a Ciutadella. Aquest cop a la plaça de toros, ara ja, però, es va seguir una "taula" ideada per tots els membres del grup. L'encarregada va ser la senyora Consuelo Marquès, amb el cavall Mendrugo. Cal destacar que fou un gran èxit; la doma Menorquina en competició començava a caminar.
El següent pas el van fer des de la F.H.T.B., ja que per encàrrec dels clubs menorquins, la vocal de doma clàssica, va desenvolupar en les diferents represes tots els moviments que s'havien decidit des de la nostra illa.
El dia 20 de març de 1989, en el Club Escola Menorquina, i amb la presència del president i de la vocal de Doma Clàssica de la F.H.T.B., es varen fer les proves definitives de les diferents represes i amb participants de tots els clubs. L'any 1990 va celebrar-se el primer campionat de Menorca de Doma Menorquina, que s'ha celebrat ininterrompudament des de llavors.

Tots els concursos de doma menorquina han de desenvolupar-se conforme amb les disposicions prescrites en els articles del Reglament de Doma Menorquina.

OBJECTE DELS CONCURSOS DE DOMA MENORQUINA.
La Federación Hípica Española té per objecte preservar la doma menorquina de les alteracions a què pugui estar exposada i conservar la puresa dels seus principis dins l'esport per transmetre'ls intactes a les generacions de genets futurs.

REPRESES (REPRISES)
Les represes oficials de doma menorquina són les publicades sota l'autoritat de la Delegació de Menorca de la Federació Hípica Territorial Balear, i en cap cas poden ser modificades o simplificades sense el seu acord.
Aquestes represes es designen en funció de les diversos nivells que a continuació es detallen:

NIVELL 1
Reservades als genets alevins.
Té per objecte la iniciació en aquesta disciplina esportiva.
NIVELL 2
Reservades als genets infantils.
Es pretén que el cavall mostri les seves qualitats per a la festa.
NIVELL 3
Reservades als genets juvenils.
En aquesta categoria s'introdueix el cavall a la recollida.
NIVELL 1 - ADULTS.
Reservades als poltres de tres, quatre i cinc anys i a genets adults principiants.
Té per objecte la iniciació en aquesta disciplina esportiva; demostrar el treball fonamental del cavall, la seva tranquil·litat, la franquesa de la impulsió per l'obediència a les dues cames en el moviment cap endavant. La fixació del cap, la franquesa del suport de la boca del cavall sobre les regnes ajustades, atansades pel mateix cavall com a conseqüència de la seva pròpia impulsió (posada en mà) i en la regularitat, equilibri i soltesa dels aires.
NIVELL 2 - ADULTS.
Reservades als cavalls joves.
Aquestes proves contemplen els principis perquè el cavall mostri les aptituds per a la festa.
NIVELL 3 - ADULTS.
S'aprecia la represa adequada per preparar els cavalls a la recollida.
NIVELL 4 - ADULTS.
Aquesta represa té els criteris de la recollida: el cavall mostra les facultats de submissió que no s'ha d'alterar per l'execució de moviments menorquins i els bots.

ELS CONCURSOS.
Els concursos de doma menorquina en un principi no seran de categoria nacional. Les federacions hípiques territorials interessades a celebrar concursos d'aquesta disciplina hauran de notificar-ho a la Comissió de Doma Menorquina vinculada a la Federació Hípica Territorial Balear, que és la que assumirà totes les competències d'aquesta disciplina, mentre no sigui considerada disciplina nacional.
Totes les proves que es puguin disputar cada dia seran les previstes per al Campionat de Menorca.

PARTICIPACIÓ.
Les proves de doma menorquina estan obertes a tots els genets i amazones de qualsevol edat, espanyols o residents.
Cada genet podrà participar, per categoria, amb un màxim de dos cavall, i un màxim de tres per concurs. No es permet la participació d'un cavall en diferents categories o muntat per diferents genets a la prova d'un mateix dia, amb excepció dels cavalls que participin en les proves d'alevins i infantils, que tindran l'oportunitat de sortir amb altres genets a altres categories.
Cada dia de la competició, els cavalls podran treballar muntats, només amb el genet amb qui participin. Serà causa d'eliminació de la prova corresponent, l'incompliment d'aquesta norma.
Això no obstant, està autoritzat el treball a la corda o a la mà i també la munta al pas amb regnes llargues per persona diferent al genet participant.
Tot l'anterior és aplicable a qualsevol concurs o campionat.

EXECUCIÓ DE LES REPRESES.
Les represes oficials es podran dictar quan així ho especifiqui el text d'aquesta i els moviments que conté s'han d'executar en l'ordre indicat. El genet sol·licitarà al president del jurat, amb antelació al començament de la prova, que se li dicti la represa i això ho farà la persona que el mateix genet aportarà, la qual en cap cas ho podrà corregir. Qualsevol error, omissió o equivocació del genet com a conseqüència del dictat és de la seva única responsabilitat.
Quan un participant comet un "error de recorregut" (torna al costat contrari, oblida un moviment, etc.), el president del jurat li ho advertirà fent sonar la campana o el timbre. El president li indicarà, si cal, el punt on ha de prosseguir la represa i el moviment següent a executar i el deixarà després continuar sol. En determinats casos d'error de recorregut (per exemple, si el participant executa una transició de trot mitjà a pas recollit en V en lloc de K o si galopant en línia de centre executa una cabriola en D en lloc de L), el toc de campana molestaria inútilment el desenvolupament del treball, fet pel qual el president decidirà si tocar-la o no.
Qualsevol "error de recorregut" indicat o no pel toc de campana es penalitzarà segons la taula que figura en el text de cada represa. Si l'error comporta l'eliminació, el participant està autoritzat a continuar i les notes se li atribuiran fins al final.
Quan un participant comet un error de represa serà penalitzat com un error de recorregut. En principi un participant no pot ser autoritzat a començar de bell nou un moviment de la represa, excepte si el president decideix que ha comès un error de recorregut (toc de campana). Això no obstant, si el participant ha començat l'execució d'un moviment i intenta repetir-lo, els jutges només hauran de tenir en consideració el moviment presentat per primera vegada i el penalitzaran al mateix temps com un error de recorregut. També es penalitzarà com a error el participant que en sortir de la pista executi un moviment distint al previst a la represa.
Quan el jurat no s'adoni d'una errada, el dubte es resoldrà a favor del participant.
Els punts de penalitat (per error) seran deduïts del total de punts de cada jutge.
En cas de coixesa manifesta, el president del jurat eliminarà el participant. La seva decisió és inapel·lable.
Qualsevol moviment que s'hagi d'executar en un punt qualsevol de la pista ho serà quan el bust del genet arribi a aquest punt.
Després del toc de campana, el participant ha d'entrar a la pista per A, emprant el camí més curt. S'eliminarà qualsevol participant que no faci la seva entrada en pista per A als 60 segons que segueixen al senyal de partida. També s'eliminarà el participant que entri en pista per A abans del senyal de partida.
En cas de caiguda del cavall i/o participant, aquest no serà eliminat. Es penalitzarà per la influència de la caiguda en l'execució del moviment en curs i en les notes de conjunt.
Un cavall que se surt de la pista amb les quatre extremitats des que entra fins que surt per A, serà eliminat.
Tota defensa que impedeixi la prossecució de la represa durant més de 20 segons serà causa d'eliminació del participant.
Una represa comença en el moment de l'entrada per A i acaba després de la salutació al final d'aquesta, en el moment en què el cavall avança. Tots els incidents que esdevinguin abans de començar o després de la final de la represa no afecten en res les notes donades. El participant ha d'abandonar la pista de la manera prescrita en el text de la represa.
Tota intervenció exterior (veus, signes, etc.) es considerarà com una ajuda al genet o al cavall i serà causa d'eliminació del participant.

TEMPS.
No es penalitzarà per excés de temps en l'execució de les represes. Això no obstant, s'indicarà a efectes únicament informatius i per confeccionar l'ordre de sortida.
Les represes lliures (Kür) s'executen en un temps establert. El programa comença amb el primer moviment després de la salutació. Un toc de campana indicarà el final de la presentació. A partir d'aquest moment no es qualificarà qualsevol moviment que s'executi, però la música continuarà fins que el genet efectuï la parada final.

JURAT
En les proves de caràcter nacional, el jurat serà nomenat totalment per la Federación Hípica Española i també el delegat federatiu, que haurà de ser necessàriament jutge nacional. Aquest nomenament podrà recaure en el president del jurat.
El jurat es composarà de tres jutges, inclòs el president, els quals se situaran en el quadre menor del quadrilong, davant la lletra C i a la l'altura de les lletres H i M. En els campionats d'Espanya en què el nombre de jutges sigui de cinc, els altres dos se situaran davant les lletres B i E. Si les característiques del lloc on tinguin lloc les proves no permetessin la situació anterior dels jutges, el president del jurat la decidirà.
Quan sigui possible, els jutges han d'estar aïllats i elevats uns 50 centímetres del sòl per tenir una visió millor de la pista i n'han d'estar separats almenys 5 metres.
Les notes de tots els jutges es tindran en compte per a la classificació.
El president i els membres del jurat hauran d'estar en el lloc de la competició amb prou temps per prendre els acords necessaris.
Actualment els jutges capacitats per a aquesta competició són els jutges de doma clàssica que han col·laborat en l'elaboració d'aquest reglament, jutges avalats per la Comissió de Doma Menorquina.
La titulació de jutge de doma menorquina és competència de la Federació Hípica Territorial Balear. Per aconseguir aquesta titulació és indispensable tenir com a mínim una titulació de jutge de doma clàssica i accedir a un curset estructurat i instruït per persones designades per la Comissió de Doma Menorquina.

VESTIMENTA.
S'exigirà als genets calçons blancs, camisa blanca de màniga llarga, guardapits i corbatí negre, casc, botes negres, esperons i fusta menorquina.
Els esperons han de ser de metall i l'espiga ha d'estar dirigida cap enrere des del centre d'aquesta. Si duen rodelles, aquestes han de rodar lliurement.

EQUIP.
És obligatòria la sella menorquina acompanyada de pitral en forma d' Y, i retranga (o cuera). S'ha de concursar sense funda per a la sella.
És imprescindible la brida menorquina i el mos de palanca (amb un o dos parells de regnes). El mos de quatre regnes i l'anomenat d'avellanes són els més tradicionals, tot i que estan permesos tots els mossos amb palanca.
Són voluntaris la falsa barbada i el cobertor de cadeneta de goma o cuir.
Els protectors siguin del tipus que siguin i les benes només es permeten a la pista d'escalfament. Estan prohibits a la pista de competició i d'escalfament: les martingales, les virolles, els rendeixes laterals o relliscants i qualsevol sistema de clucales (també dites aclucalls) o serretes.
S'ha de designar una comissari per verificar l'equip de cada cavall immediatament en sortir de la pista. Qualsevol discordança comportarà l'eliminació immediata. La verificació de l'embocadura s'ha de fer tan delicadament com es pugui, ja que alguns cavalls tenen la boca molt sensible.

PISTA.
El terreny ha de ser pràcticament llis i a nivell, i tenir 40 metres de llarg per 20 d'ample.
Quan sigui possible, el públic ha d'estar a 20 metres de distància. Si estigués més a prop, cas que es donarà amb molta freqüència, sobretot en picadors, es recomanarà la màxima atenció possible per no destorbar l'execució de les proves. La pista estarà tancada per una barrera de 30 centímetres aproximadament d'alçada, si és possible. L'entrada i sortida per A serà construïda de manera que pugui ser tancada i oberta amb facilitat, sense que el tancat sigui obligatori.
Les lletres estaran situades a uns 30 centímetres fora de la barrera i clarament indicades.
És convenient de marcar la línia del centre en tota la seva longitud i els tres punts D, X i G, però de tal manera que resulti natural i no regiri els cavalls. S'aconsella de tallar l'herba més curta que en les altres parts del terreny i de passar el rastell per l'arena periòdicament.
Resta prohibit, sota desqualificació del genet/cavall, d'entrar a la pista en qualsevol moment que no sigui el de l'execució.
Hi ha d'haver una pista d'assaig.

LLICÈNCIES.
Tot participant d'una prova ha de tenir el LAC i la LDN expedida per la Federació Hípica Territorial a la qual pertanyi, els quals poden ser exigits pel president del jurat o el comitè organitzador.

ORGANITZACIÓ.
En l'actualitat, s'organitza un Campionat de Menorca de Doma Menorquina, que s'adjudica a quatre clubs diferents de l'illa, designats per la Comissió de Doma Menorquina, amb l'aprovació de la Delegació de Menorca de la Federació Hípica Territorial Balear.
En el transcurs de l'any, també es celebren proves aillades.
Qualsevol federació hípica territorial que vulgui organitzar un campionat regional, es regirà pel Campionat de Menorca. Al mateix temps, s'haurà de comunicar a la Comissió de Doma Menorquina o a la Federació Hípica Territorial Balear perquè ho autoritzi.

Bibliografia: Llibre de cavalleria de les Illes Balears. (Autors de l'article: Consuelo Marquès, Paco Morlà, Joan Josep Martí, Cati Martí) Editat per El Mundo-Dia de Baleares, 2000

Portada | Inici | E-mail